Diumenge 18 de febrer al Regenbogenhaus, a Friedrichshain, Catalanets hem fet una senyora Reina Carnestoltes, que ens ha deixat el següent testament:
Ja sé que em cremareu,
ja ho sé, galifardeus.
M’heu donat uns dies més,
quatre en concret després
del dimecres de cendra,
i ara us quedareu
amb la Vella, la Quaresma.
Ja sé que em cremareu,
ho feu cada any per tradició.
Abans, si us plau, escolteu
el testament que duc al sarró.
De verdura i peix en voleu?
De xuxes i xocolata amb xurros?
De patates i ketchup?
De sopa i bledes i musclos?
Jo, en testament, us ho deixo tot.
Però ara qui mana és ella,
la Vella, la Quaresma,
i dubto que us ho passi tot.
Ni carn, ni xuxes, ni xocolata,
ni xurros, ni ketchup,
ni patates… de les fregides, eh!
Res no tastareu em sembla
fins que arribi Pasqua,
la Santa, aquella setmana
en què torneu a tenir vacances.
Però bé, us és igual el que us deixi:
em voleu cremar.
En testament també teniu
hores de disbauxa i riures i xauxa
i hores de jugar quan els pares i mares
diuen prou;
i hores de pròrroga per anar a dormir
passades les vuit, sí.
Aquestes hores,
més que amb la Quaresma,
serà a casa vostra, ,
que les haureu de negociar.
En testament,
per als vostres pares i mares,
voldria deixar-los una bona subvenció,
uns dinerons catalans, espanyols o alemanys
per poder seguir amb Catescola,
cagades de Tió, Sant Jordis, concerts i teatres.
Però, no, no ho faré.
Ja sabeu qui sóc, no?
La Sra. Carnestoltes, la Reina de la gresca,
la disbauixa, la festa, els poca-soltes.
M’heu vist les butxaques? Buides!
Creieu que estalvio? Doncs clar que no!
A més, aquest any, he passat el Carnaval
des de novembre a Colònia:
una bogeria ben divertida, però una ruïna,
ni un duro tinc ara!
Així que pares, mares,
sols us deixo em testament
l’esperança que l’11 de març
molts seran els solidaris
que per a Catalanets
unes monedes pagaran.
De sol i de neu també us en deixaria
en testament,
però, darrerament, l’home del temps berlinès
no em fa massa cas.
Ho provem un cop més?
Dit això, ara sí, resignat, un xic enfadat,
però alhora content per les festes de Carnaval ballades,
ja callo, ja hi poso el punt i final
en aquest testament d’hivern.
Ah! Perdó! Una última petició:
canteu, si us plau, canteu-me ben for
quatre o cinc cops la meva cançó
abans d’encendre el foc!
